Al dia seguent, en acabar l'institut, Ryan, jo i Adriana parlàvem del dia anterior i Ryan i jo li feiem la punyeta a Adriana sobre si tenia algun amiguet en especial o ja en tenia nuvi, si algu ahir li havia regalat alguna coseta...
En arribar a sa casa, com de costum Ryan va obrir la bustia i va revisar les cartes. Hi va haver una que li cridà l'atenció. Portava el seu nom i no anava en un sobre normal. De seguida la va obrir i va començar a llegir-la. Es va ficar eufòric i va tornar a llegir-nos la carta. En sentir-la, les que ens vam ficar eufòriques de deveres vam ser Adriana y jo. Havien concebut una beca a Ryan per anar a una escola de Bodyboard molt important durant un any! Mentre Adriana corria a contar l'ocorregut als seus pares Ryan em va pegar una forta abraçada i em va besar com sols ell sap fer-ho. Va tornar a remirar-se la carta.. i de sobte li va canviar la cara, va empal·lidir i jo em vaig espantar molt. Li vaig preguntar que li passava però no em contestava. Li vaig arrencar la carta de les mans i vaig tornar a llegir-la sencera mentre ell estava completament immòbil amb aquella expressió que em causava tant de panic. De sobte em vaig fixar millor, i em vaig adonar del que passava... s'em va caure el mon damunt, estava molt confosa, no volia creure-ho... Si acceptava la beca hauria d'anar-se'n a Hawaii....
En arribar els pares i Adriana de seguida van vore que passava algo gros. Van llegir la carta. Tenien 15 dies per pensar-ho. -Però ni Ryan ni Sofia tenien ganes de pensar. Nomes volien estar junts tot el temps possible pel que puguera passar-.
-Aquella nit ni Adriana, ni Sofia ni Ryan dormiren-.
Els dies següents no van ser molt millor.. Tots li donàvem mil voltes al cap. Jo m'estimava a Ryan moltíssim i no podia ser tan egoista, no podia ser la culpable de que ell perguera aquella oportunitat tan magnifica que pràcticament era el seu somni des de petit, però si passava un dia sense ell s'em feia etern.. no volia imaginar-me un any sencer...
Vaig parlar amb els meus pares, pero no anavem molt bé de diners, jo estava començant a pujar les notes i en aquells últims 5 dies el professors no van parar de tocar a casa pel meu comportament, falta d'atenció, etc i en casa no ajudava molt... així que no estaven dispostos a deixar que viatjara fins a Hawaii cada mes com a mínim però veure a Ryan. Ells no ho entenien no era un amor passatger, era el meu únic suport, gracies a ell havia pogut eixir de la depressió de l'accident i la mort de la meua avia.L'estimava moltíssim i no el deixaria marxar així com així.
Els pares de Ryan van acceptar la beca, ara ja no hi es podia fer altra cosa, en menys de 15 dies hauria d'agafar un avió que el portaria a Hawaii durant 1 any sencer. Però jo ja havia pres una decisió...
