El Calaix de 3rB: El desenllaç

-Sofia!! Has despertat!!
-On estic? Què ha passat? Per què no puc moure les meues cames?
-Vam tindre un accident en l'avió. Tú estaves sentada en la zona més afectada. Ara estem en un hospital un una illa de Mèxic, Isla Socorro.
-M'estàs prenent el pèl?? Resulta que em tingut un accident que m'ha deixat invàlida i ara estic en "Isla Socorro".
-Sofia, açó no es una broma! Estem ací perquè l'avió va caure en mig del Pacífic i l'illa més propera era aquesta. Resulta irònic però és el seu nom. Has estat molt greu i el teu fill ha estat en perill. No et preocupes per les teues cames, el metge ens ha assegurat que amb rehabilitació tornaràs a ser la d'abans ...
-Què????!! El meu fil???-li vaig tallar alçant-me del llit.
-Filla, no em digues que no sabies que estaves embarassada?-em va dir molt sorpresa.
-Ah que és veritat! Doncs no mare. Però on està Ryan? No anava en l'avió,no?
-Clar que és veritat i més val que vages assimilant-lo perquè el teu fill no es va a cuidar a soles. Clar que no, Ryan es quedà en Hawaii.
-I per què no està ací?
-No ho sé, jo li vaig cridar per telèfon fa uns dies i em va dir que, quan poguera, vindria.
-I ell sap que estic,estic embarassada?-vaig dir sense creure'm la situació.
-No, si vols no li ho dic.
-Ai mare!! Que s'ha espantat i m'ha abandonat a mi i al meu fill. Ara que vaig a fer?
-Sofia, tranquil·litza't!! El metge ens ha dit que has d'estar en repós i amb la major tranquil·litat possible. Torna al llit i a dormir!!

Passaven els dies i Ryan no apareixia. No parava de donar-li voltes. M'hauria abandonat?? En el fons l'entenia. Deu ser estrany i difícil que un dia, de sobte, et diguen que vas a ser pare d'un nen i que vas haver d'aguantar uns llargs mesos de rehabilitació de la teua núvia. Però confiava en ell i em vaig sentir traïda.
Vaig rebre moltes visites i una va ser la d'Adriana, la germana de Ryan. Em va sorprendre que vinguera sense ell. Com és normal, li vaig preguntar per Ryan però, no vaig tindre bones notícies.

Per fi em van donar l'alta i vaig tornar a casa. Després d'uns instensos mesos de rehabilitació, ja podia caminar i fins i tot córrer. Em sentia lliure però, no podia evitar pensar en el meu nuvi.

La meua família m'havia preparat una festa de benvinguda. Va ser impresionat! Adriana s'havia bolcat molt. La festa va ser en sa casa. Tot era en gran! Un pastís eno

rme, uns regals gegants ... I no podia faltar la gent. La casa es va quedar petita i no es que ho siga.
Vaig anar al jardí per a agafar aire. Amb l'embaràs els marejos eren constants. Adriana em va acompanyar i començàrem a parlar.
-Adriana, sincerament, creus que Ryan tornarà?
-Clar que sí! Només és que l'importa molt eixa beca i no vol deixar-la però, s'ha preocupat molt per tú. Em cridava quasi tots el dies per telèfon.
-M'agrada escoltar açó.
-Per cert, has pensat algun nom per al teu fill?
-No, volia preguntar-li a Ryan.
-Sofia, t'has pixat o t'ha caigut aigua en els vaquers??
-Adriana que dius? Que he trencat aigües!
-No pot ser!! si encara queda 1 mes!!
-Hem d'anar a l'hospital!Però tranquil·litza't que la que està de part sóc jo!!
-Vale, ho intentaré!

No se com vaig aguantar el camí, Adriana s'acavaba de traure el carnet i anava més lenta que una tortuga, a més de donar mil voltes en les rotondes.
Ja estava en l'hospital. En qüestió de moments, naixeria el meu fill.
De sobte em vaig desmaiar.
Vaig despertar-me i el primer que vaig vore va ser a Ryan amb el nostre fill als seus braços. Se'm va caure una llàgrima de l'emoció del moment.
-Carinyo, li posarem Manel, en honor al teu germà. Que et sembla?-em va dir Ryan.
-Em sembla genial!-li vaig dir estirant els braços per a gafar al meu fill.

Aquell nen era la viva imatge del meu germà. Els mateixos ulls, el mateix color de cabell, els mateixos gestos. Per fi em sentia feliç, amb ganes de viure.