A soles faltàven deu minuts per agafar l'avió amb destí València.
Ding, dong, ding-vam escoltar els passatgers.
-Comuniquem als passatgers de la terminal 4 amb destí València que l'avió despegarà en cinc minuts - va dir l'hostessa de l'areoport.
Al cap d'una estona ja estàvem en l'aire.
Només van passar 45 minuts quan, de sobte, es van encendre les llums de turbulències i tots els passatgers, aterroritzats, es van posar el cinturó.Tots sabiem que alguna cosa no anava bé, les cares de les hostesses el deien tot.
Van passar deu minuts només, quan l'avió va donar una gran espentada i es va escoltar un soroll fortíssim. En l'avió es va sembrar el caos i sols s'escotàven crits i plors de gent.
De sobte, una gran flama de foc va aparèixer a l'avió i vaig endinsar-me en un somni profund, del qe no em vaid despertar mai...
-Estem a l'hospital, l'avió va tindre un accident brutal i nosaltres vam tenir la sort de ser dos dels 17 supervivents de la catàstrofe.-li va contestar Paco.
+I Sofia, que l'ha passat Déu meu!?-va dir Empar entre plors.
-Ho sent, Empar, la nostra filleta no ha tingut la mateixa sort que nosaltres.-va dir Paco amb llàgrimes als ulls.
Ja havia passat quasi una setmana, la mare i el pare ja estàven en casa, esperant notícies sobre Sofia.
Van passar tres dies més i ningí cridava, cada dia era més insoportable, fins que un 9 maig, van cridar a la seua casa, i li van comunicar a Empar i Paco que el cos de la seua filla, havia aparegut en l'oceà pacífic.
Per fi una bona notícia, li podien donar el soterrat que es mereixia a Sofia.
Va arrivan el dia del soterrat, estava ploguent amb molta força i tota la família estava alli reunida, per tal de donar l'últim adeu a Sofia.
La mare no podia més, es sentia molt culpable de la mort de la seua filla, si l'haguera deixat en Hawaii, res d'aix`haria passat...
Ella, ja estava preparada, i aquell calurós 24 de juny, va decidir que no volia viure més, volia estar amb els seus fills, i es va tirar per un pont.
