Hola a tots i a totes!! Escric per dos motius principals: acomiadar a la nostra Teresa i donar l'enhorabona a la meua classe, 3r B. A més tinc alguna bona notícia i altra no tan bona.

Bé com ja sabeu, la nostra Teresa no estarà el pròxim curs amb nosaltres. Encara que m'he acomiadat en persona, volia tornar a fer-ho dedicant-li unes paraules i començar amb la seua proposta de seguir escrivint ací.

Teresa, no et vaig a dir res que no sàpigues, que et trobarem molt a faltar, a tú, a les teues classes de valencià i la teua manera d'explicar, al grapat de guàrdies que hem passat junts, a la teua ironia, a la teua atenció, a la teua simpatia i, fins i tot, al fum de deures que manes. Però, sobretot, trobarem a faltar la teua proximitat, comprensió i afecte. Personalment vull dir-te que, per a mi, has sigut una de les millors professores, per no dir  la millor, en tots el aspectes. 

També vull dedicar unes paraules a la meua classe. En primer lloc volia felicitar-nos: Tenim els millors resultats acadèmics de tot l’ institut!! Al voltant del 70% d'aprovats, crec. Silvia i jo hem rebut l'enhorabona de diversos professors, ja que hui teníem consell escolar. Entre aquests, el nostre tutor, Miquel, i el professor de socials i escriptor, Sergi. Ambdós ens desitgen un bon estiu. 

En segon lloc dir-vos que estic molt contenta per haver passat un curs tan divertit amb vosaltres. Encara que hem tingut les nostres diferències entre nosaltres, pesen més els bons records que els dolents. Per últim dir que estic molt orgullosa de formar part de la millor classe, 3r B!!

La no tan bona notícia es que, per al pròxim curs, les coses canviaran molt i no precisament per a bé. Som unes 40 persones de línia en valencià i només unes 20 de castellà. Amb aquestes xifres, ixen dues classes i ,per tant, una de valencià pur i altra de mixte. Pel que fa al nombre d'alumnes, serem uns 30, just el doble del que hem sigut aquest curs. I damunt, com a conseqüència de la dificultat que produeix aquesta situació, s'han aprovat noves mesures que estic segura que no ens agradaran a cap. Ja us contarem quan comencem el curs.

Bé doncs ja us he contat tot el que volia contar-vos. Ara us toca a vosaltres participar, inclosa Teresa!!

Bona nit!!

PD: Bon estiu a tothom!!

El desenllaç

-Sofia!! Has despertat!!
-On estic? Què ha passat? Per què no puc moure les meues cames?
-Vam tindre un accident en l'avió. Tú estaves sentada en la zona més afectada. Ara estem en un hospital un una illa de Mèxic, Isla Socorro.
-M'estàs prenent el pèl?? Resulta que em tingut un accident que m'ha deixat invàlida i ara estic en "Isla Socorro".
-Sofia, açó no es una broma! Estem ací perquè l'avió va caure en mig del Pacífic i l'illa més propera era aquesta. Resulta irònic però és el seu nom. Has estat molt greu i el teu fill ha estat en perill. No et preocupes per les teues cames, el metge ens ha assegurat que amb rehabilitació tornaràs a ser la d'abans ...
-Què????!! El meu fil???-li vaig tallar alçant-me del llit.
-Filla, no em digues que no sabies que estaves embarassada?-em va dir molt sorpresa.
-Ah que és veritat! Doncs no mare. Però on està Ryan? No anava en l'avió,no?
-Clar que és veritat i més val que vages assimilant-lo perquè el teu fill no es va a cuidar a soles. Clar que no, Ryan es quedà en Hawaii.
-I per què no està ací?
-No ho sé, jo li vaig cridar per telèfon fa uns dies i em va dir que, quan poguera, vindria.
-I ell sap que estic,estic embarassada?-vaig dir sense creure'm la situació.
-No, si vols no li ho dic.
-Ai mare!! Que s'ha espantat i m'ha abandonat a mi i al meu fill. Ara que vaig a fer?
-Sofia, tranquil·litza't!! El metge ens ha dit que has d'estar en repós i amb la major tranquil·litat possible. Torna al llit i a dormir!!

Passaven els dies i Ryan no apareixia. No parava de donar-li voltes. M'hauria abandonat?? En el fons l'entenia. Deu ser estrany i difícil que un dia, de sobte, et diguen que vas a ser pare d'un nen i que vas haver d'aguantar uns llargs mesos de rehabilitació de la teua núvia. Però confiava en ell i em vaig sentir traïda.
Vaig rebre moltes visites i una va ser la d'Adriana, la germana de Ryan. Em va sorprendre que vinguera sense ell. Com és normal, li vaig preguntar per Ryan però, no vaig tindre bones notícies.

Per fi em van donar l'alta i vaig tornar a casa. Després d'uns instensos mesos de rehabilitació, ja podia caminar i fins i tot córrer. Em sentia lliure però, no podia evitar pensar en el meu nuvi.

La meua família m'havia preparat una festa de benvinguda. Va ser impresionat! Adriana s'havia bolcat molt. La festa va ser en sa casa. Tot era en gran! Un pastís enorme, uns regals gegants ... I no podia faltar la gent. La casa es va quedar petita i no es que ho siga.
Vaig anar al jardí per a agafar aire. Amb l'embaràs els marejos eren constants. Adriana em va acompanyar i començàrem a parlar.
-Adriana, sincerament, creus que Ryan tornarà?
-Clar que sí! Només és que l'importa molt eixa beca i no vol deixar-la però, s'ha preocupat molt per tú. Em cridava quasi tots el dies per telèfon.
-M'agrada escoltar açó.
-Per cert, has pensat algun nom per al teu fill?
-No, volia preguntar-li a Ryan.
-Sofia, t'has pixat o t'ha caigut aigua en els vaquers??
-Adriana que dius? Que he trencat aigües!
-No pot ser!! si encara queda 1 mes!!
-Hem d'anar a l'hospital!Però tranquil·litza't que la que està de part sóc jo!!
-Vale, ho intentaré!

No se com vaig aguantar el camí, Adriana s'acavaba de traure el carnet i anava més lenta que una tortuga, a més de donar mil voltes en les rotondes.
Ja estava en l'hospital. En qüestió de moments, naixeria el meu fill.
De sobte em vaig desmaiar.
Vaig despertar-me i el primer que vaig vore va ser a Ryan amb el nostre fill als seus braços. Se'm va caure una llàgrima de l'emoció del moment.
-Carinyo, li posarem Manel, en honor al teu germà. Que et sembla?-em va dir Ryan.
-Em sembla genial!-li vaig dir estirant els braços per a gafar al meu fill.

Aquell nen era la viva imatge del meu germà. Els mateixos ulls, el mateix color de cabell, els mateixos gestos. Per fi em sentia feliç, amb ganes de viure.


En el moment que vaig pisar el carrer vaig deixar darrere el meu passat. Eixe dia començava una nova vida, acompanyada del meu amor i del meu fill.

Suggeriments per al final

Veient que esteu tan participatius i heu fet tants suggeriments, no tinc més remei que proposar jo diversos finals però, necessite que col·laboreu. Vaig a posar una enquesta durant tot el cap de setmana amb els meus suggeriments. Diumenge per la vesprada escriuré amb el final més votat. Avui només us explicaré per damunt cada suggeriment, així que no sabreu com acaba el conte exactament fins que jo escriga. Soc així de dolenta i vull deixar-vos amb la curiositat tot el cap de setmana. Bé us dic les opcions:
a) Tornem al final del capítol 11 i al principi del 12. Sofia ha de tornar a València amb els seus pares. Com té pànic als avions es pren uns calmants però, acaba passant-se. Això provoca que somnie tot el succeït a l'avió i després desperte feta una fera i comence a cridar en l'avió que tots van a morir. Com reaccionaran els altres passatgers? Que passarà amb Sofia?
b) Tornem al final del capítol 10. Sofia i Ryan entren a l'hotel i segueixen amb la festa. Després de passar-se amb l'alcohol i altres substàncies comencen a al·lucinar i creen una història als seus caps. Aquesta és el que passa en els capítols 11 i 12. Jordi, que anava a donar-lis explicacions sobre el que havien vist, els troba inconscients a l'habitació de l'hotel. Com es despertaran? Es despestaran els dos? Què opinaran els pares de tot açó? ¿Perdrà la beca Ryan?
c) Ens quedem en la meitat de l'últim capítol. L'accident sí que passa realment però Sofia no es mor. El cos que van trobar no era el seu, ella va arribar nadant a una illa perduda en mig del Pacífic. Setmanes després és trobada, just el 24 de juny. Com estarà Sofia? L'haurà afectat passar setmanes i setmanes sola en una illa deserta? ¿I Empar, veurà a la seua filla o aquesta no arribarà a temps i acabarà suïcidant-se?
d) Ens quedem en la meitat de l'últim capítol. L'accident si que passa realment però Sofia es queda en un estat molt crític. A això l'afegim que està embarassada i que el seu fill està en perill. La seua mare no es suïcida. Ryan s'assabenta del succeït i renúncia a la seua beca de bodyboard per a tornar a València. ¿Naixerà el nen/a? Estarà Ryan per veure-ho? ¿Sofia es recuperarà completament?

Us demane per favor que voteu alguna, també podeu escriure més suggeriments. Estaré atenta i, si hi ha algun nou, l'afegiré a l'enquesta. També em podeu suggerir algun canvi en algun dels finals.
L'enquesta finalitza el diumenge a les 17.00 hores!!
L'enquesta la trobareu al costat de cartes d'hivern!
Doncs ja està tot! Bona vesparada a tots i a totes!

Però...açò encara no s'ha acabat!!

Ha mort la nostra narradora protagonista.


I ara qui conta la història?
Xiquetes i xiquets de 3r B: després de la fi apocalíptica que ens ha escrit Paula com s'ho farà Sandra per mantenir el narrador i ja arredonir aquest final? Teniu alguna ideal??


Podeu enviar els vostres suggeriments al llarg del dia.


SANDRA NO ESCRIURÀ DEMÀ SINÓ DURANT EL CAP DE SETMANA.


Bona nit!!! I compte amb les bestieses que poseu.


PD  Valoraré la creativitat i la capacitat literària de cadascú.

capítol 13

Ja anava de camí per a la meua casa, tota decebuda, perquè no m'havia acomiadat del meu nuvi, Ryan.
A soles faltàven deu minuts per agafar l'avió amb destí València.

Ding, dong, ding-vam escoltar els passatgers.
-Comuniquem als passatgers de la terminal 4 amb destí València que l'avió despegarà en cinc minuts - va dir l'hostessa de l'areoport.

Al cap d'una estona ja estàvem en l'aire.

Només van passar 45 minuts quan, de sobte, es van encendre les llums de turbulències i tots els passatgers, aterroritzats, es van posar el cinturó.Tots sabiem que alguna cosa no anava bé, les cares de les hostesses el deien tot.
Van passar deu minuts només, quan l'avió va donar una gran espentada i es va escoltar un soroll fortíssim. En l'avió es va sembrar el caos i sols s'escotàven crits i plors de gent.

De sobte, una gran flama de foc va aparèixer a l'avió i vaig endinsar-me en un somni profund, del qe no em vaid despertar mai...

-Empar,Empar, desperta!!-va dir Paco, el pare de Sofia+On estic Paco?On està Sofia?-va dir Empar, la mare de Sofia, molt preocupada.
-Estem a l'hospital, l'avió va tindre un accident brutal i nosaltres vam tenir la sort de ser dos dels 17 supervivents de la catàstrofe.-li va contestar Paco.
+I Sofia, que l'ha passat Déu meu!?-va dir Empar entre plors.
-Ho sent, Empar, la nostra filleta no ha tingut la mateixa sort que nosaltres.-va dir Paco amb llàgrimes als ulls.

Ja havia passat quasi una setmana, la mare i el pare ja estàven en casa, esperant notícies sobre Sofia.
Van passar tres dies més i ningí cridava, cada dia era més insoportable, fins que un 9 maig, van cridar a la seua casa, i li van comunicar a Empar i Paco que el cos de la seua filla, havia aparegut en l'oceà pacífic.
Per fi una bona notícia, li podien donar el soterrat que es mereixia a Sofia.

Va arrivan el dia del soterrat, estava ploguent amb molta força i tota la família estava alli reunida, per tal de donar l'últim adeu a Sofia.

La mare no podia més, es sentia molt culpable de la mort de la seua filla, si l'haguera deixat en Hawaii, res d'aix`haria passat...
Ella, ja estava preparada, i aquell calurós 24 de juny, va decidir que no volia viure més, volia estar amb els seus fills, i es va tirar per un pont.

Capítol 11

Allí estàvem Ryan i jo sentint-nos culpables de que el nostre amic s'haguera anat correguent i mort de la vergonya ja que l'havíem descobert.
De camí al meu hotel no vam parlar, sols em va donar un bes d'acomiadament i prou.
Van passar els dies i Jordi encara no havia aparegut.Ryan i jo temíem el pitjor ,que Jordi haguera deixat el seu somni,el bodyboard, per la nostra culpa.
Jo ja portava una setmana a Hawai i faltaven dos dies per a la classificació per a vore qui seria el millor.La veritat que jo no entenia res de tot aixó del bodyboard,però era el somni del meu nuvi i no estava disposada a que ell no tinguera el meu suport encara que jo no sapiguera de què parlaven.

Per fi va arribar el gran dia: la classificació.Em pareixia que jo estava més nerviosa que Ryan.

La classificació estava composta per tres proves.Ryan fou el segon en competir i el vaig animar moltíssim, tant que em vaig quedar afònica.

Quan la classificació anava per la segona prova aparegué Jordi amb el seu amic.Vam estar parlant una estoneta, això si sense deixar d'animar al meu xic.

-Sofia, aquest és el meu amic Miquel-va dir Jordi-.Supose que ja coneixeràs la meua història pel que vau vore l'altre dia.

-Estic encantada de que estigueu açí els dos, no sabeu els preocupats que estàvem per vosaltres-vaig dir jo.

-No vos preocupeu,supose que a mi també m'hauria passat el mateix-digué Miquel.

-Mireu mireu van a donar els premis-vaig dir jo molt nerviosa.

En aquell moment em vaig sentir molt feliç, no se si perquè estava a Hawai donant-li suport al meu nuvi i per aixó va quedar en primera posició o perquè havia arreglat les coses amb Jordi.

En aquell moment Ryan em va mirar , va ser una mirada que durà dos segons però vaig advertir que aquella mirada no es podria repetir perquè era única.

Vaig escoltar que els meus pares em cridaven,però com era possible que ells estigueren açí?Em vaig girar , no estava equivocada eren ells.Havien vingut a per mi ,per a que tornara a casa,em van obligar a anar amb ells,jo no volia, no volia deixar el meu amor que m'havia ajudat tant des de la mort del meu germà, aquell amor que sabia que no anava a haver un altre.

Em va donar temps a dir-li a Jordi que avisara Ryan,però va fer tard, quan vaig adonar-me'n ya estava de camí a l'aeroport per a agafar el primer vol destí València.

Però que anava a fer jo ara?

Capítol 10 per Nerea Arroyo

En l'avió, vaig estar pensant com el trobaria, perquè no m'habia dit res del seu lloc d'hospedatge.
Quan vaig aterrissar, vaig agafar un taxi per a anar a l'hotel més proper de la platja. Abans d'arribar-hi em va telefonar dient-me que ja havia arribar. Li vaig treure tota l'informació que necessitava, i varem estar parlant fins que vaig arribar al meu hotel.I ficant-li una excusa vaig penjar per a llogar l'habitació.
Quan vaig acabar vaig anar-me'n a la platja on em va dir que estava fent Body Board i el vaig trobar amb un xic, també molt guapo. Quan em va veure es va quedar al·lucinat, com si haguera vist un espegisme.
El vaig saludar amb la mà, i va eixir de la mar correguent cap a mi. Em va donar el bes més al·lucinant i dolç del món. Em va fer un interrogatori, i vaig haver de contar-li tot (incloent lo de la meua cosina amb el friki). De sobte varem recordar que no estàvem sols, i em va presentar al seu amic, Jordi, era el seu company d'habitació. I es notava que havien fet moltes migues.
Vaig tombar-me un ratet a vore com feien Body Board, era tot un espectacle. De segur que com a mínim queden en primera o segona posició en el Campionat Internacional de Body Board (CIBB).
A la nit vam quedar per a sopar en un petit restaurant al costat de la platja i propet del meu hotel. Com era d'esperar, també va vindre Jordi. Vam sopar i varem anar-se'n a una discoteca, on Jordi es va separar de nosaltres.
Aquella nit va ser inolvidable, no sols per tot el temps que vaig estar ballant, parlant i besant-me amb Ryan, sinó perquè de camí al meu hotel, varem trobar-se a Jordi enrotllant-se amb algú. Tallant-li un poquet el rotllo, li varem pegar un crit per si es venia amb nosaltres en acabar... Però quan es va girar, vam adonar-se de que l'altra persona, era un xic!!